links

próximamente...

Mediterráneo

.

Quien no ha buscado la calma divisando en la lejanía la perfecta línea de su horizonte... Nosotros no seríamos nosotros sin el Mediterráneo. Y para resumir la esencia de lo que el mare nostrum significa, al menos para mí, nada mejor que la famosa canción de Serrat, que más que una canción es un poema:

MEDITERRÁNEO, de Joan Manuel Serrat

Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa, y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor, llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena guardo amor, juegos y penas.

Yo,

que en la piel tengo el sabor amargo del llanto eterno, que han vertido en ti cien pueblos

de Algeciras a Estambul, para que pintes de azul sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras, tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el vino, tengo alma de marinero...

¿Qué le voy a hacer, si yo nací en el MEDITERRÁNEO?

Nací en el MEDITERRÁNEO...

Y te acercas, y te vas después de besar mi aldea. Jugando con la marea

te vas, pensando en volver. Eres como una mujer perfumadita de brea

que se añora y que se quiere que se conoce y se teme.

Ay...

si un día para mi mal viene a buscarme la parca. Empujad al mar mi barca

con un levante otoñal y dejad que el temporal desguace sus alas blancas.

Y a mí enterradme sin duelo entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte, más alto que el horizonte. Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino, le daré verde a los pinos y amarillo a la genista...

Cerca del mar. Porque yo nací en el MEDITERRÁNEO...

Nací en el MEDITERRÁNEO...

Nací en el MEDITERRÁNEO...

Crónica del dia de Sant Jordi

El día en que los ciudadanos se apoderaron de Barcelona

Ayer Barcelona amaneció bajo un cielo gris. Pero a medida que avanzaba el día las nubes dieron paso a un suave sol primaveral. Ayer, día de Sant Jordi de 2005 miles de personas de todas las edades inundaron las calles, en un día en que el cielo se alió con la ciudad y con todos los amantes de este día de libros rosas, y sobre todo, personas...


“Buff, si va a ser así todo el rato yo casi que me voy a casa”. Quejas como ésta, de un vecino de l’Hospitalet, empezaron a oírse ayer en el Passeig de Gràcia en torno a las once de la mañana. Antonio, que confesaba acercarse a Barcelona “por el ambiente” parecía agobiado, aunque confesaba: “Vengo muy pocas veces a Barcelona, pero hoy vale la pena”. No muy lejos de Antonio estaban firmando libros Javier Marías y Forges. Se empezaban a dar las primeras competciones del deporte rey el dia de Sant Jordi: la caza y captura del escritor.

Al pasar por la acera de El Corte Inglés daba la sensación de penetrar en una prolongación del centro comercial. La megafonía anunciando los escritores que se situaban en las paradas de enfrente convertía la situación en una especie de subasta. Pese a todo, la gente permanecía inmune a las amables aunque un tanto impositivas recomendaciones de la señorita que sonaba por los altavoces.

Cambiando coches por personas

La llegada a Las Ramblas abría ante los ojos de los visitantes un mar de cabezas pululando entre los árboles. Pero lo más llamativo era el suave bullicio de las palabras de la gente, prácticamente inaudible el resto de días del año, cuando los coches anulan cualquier intento de humanidad. De repente, entre la multitud anónima apareció la silueta de Joan Clos, alcalde de Barcelona. Su traje chaqueta y los dos escoltas que le guardaban las espaldas eran inconfundibles entre el gentío vestido con vaqueros y camisetas de algodón. El alcalde, ajeno a las miradas curiosas de su alrededor, ojeaba el libro “la Masia catalana”, mientras la joven tendera, sin saber muy bien que hacer, se giraba para poder reirse a sus anchas. Al final, y después de un buen rato manoseando el libro, el señor alcalde se fue con las manos vacías.

Entre la muchedumbre un chico joven destacaba por encima de los demás, era un pobre chico desesperado, que subido en una maleta intentaba encontrar a sus compañeros perdidos. Unos metros más abajo, en la calle Ferran, se producía un fenómeno, que, aunque habitual, no dejaba de ser curioso. La masa se organizaba en dos carriles. Como en los pasillos del metro, aunque ayer, los rostros de la gente nada tenían que ver con las caras largas habituales en el subsuelo de Barcelona.

Lipotimias y cuentos en l’Ajuntament

El día de Sant Jordi, además de por los libros y las rosas es esperado por muchos para poder visitar los dos palacios enfrentados en la Plaça Sant Jaume. La jornada de puertas abiertas del Palau de la Generalitat y de l’Ajuntament permitía a los ciudadanos acercarse al centro de la vida política de la ciudad, aunque eso si, por la puerta de atrás. Unas colas inmensas que en el caso de l’Ajuntament incluso provocaron lipotimias. “Hay demasiada gente y hace mucho calor, teneis que entender que esto no es Port Aventura”, anunciaba exaltado uno de los vigilantes. Aunque una vez dentro, y aparte del espectáculo arquitectónico y artístico, algunas cosas si que recordaban a un parque de atracciones. En el patio principal una actividad de cuentacuentos reunía a un grupo no muy numeroso de niños. Sin embargo, la más atenta, la que más disfrutaba con los exagerados gestos y muecas de la cuentacuentos era la madre de una de las criaturas. Cuando Carme regresó a la tierra, aun hechizada por el embrujo de la leyenda de Sant Jordi confesaba: “Me encanta este día, estoy aquí embobada y la verdad es que para mí este día es como volver a la infancia, me trae muy buenos recuerdos de cuando era pequeña”.

Ayer Barcelona se transformó, y sus habitantes la acompañaron con ilusión en esa metamorfosis que la vistió de libros y la perfumó de rosas. El día de Sant Jordi es para muchos un dia en el que las editoriales y las floristerias se enriquecen a costa de la tradición. Para otros, un atractivo turístico más de la ciudad. Pero la fiesta de Sant Jordi es algo mas que eso, es el día en el que los ciudadanos se reconcilian con su ciudad. Barcelona vive el resto del año asediada por el tráfico, agobiada por la rutina, por el trabajo, por el humo, por las prisas. El 23 de abril es el dia en el que la relación amor-odio que los barceloneses mantienen con su ciudad muestra su cara mas amable. Parece que ayer, como todos los años, la ciudad recobró ese espíritu romántico que muchos nostálgicos añoran. Pero más allá de esa fantasía está la realidad, y a veces se unen formando una curiosa combinación. En el Passeig de Gràcia unos estudiantes de podolgía vendían rosas, pero además tenían el detalle de dar “una recomedación para tus pies”. Y la verdad es que se agradecía el consejo, porque después de un día mágico, hay que volver a poner los pies en la tierra.

Entrevista a Quim Sicília (indirecta)

Ja fa un mesos que va finalitzar el Fòrum de les Cultures, però amb la seva clausura no va finalitzar la tasca que va desenvolupar Quim Sicilia amb aquest esdeveniment. Quim va ser l’encarregat d’organitzar el Camp de la Pau, un campament per a nens i nenes de ciutats de tot el món, per a conviure i compartir els valors del Fòrum. Per a Quim aquest projecte ha sigut una iniciativa especial en la que s’ha implicat moltíssim. Ho explica amb passió: “El Camp de la Pau neix dels projectes del Fòrum de les Cultures a partir de la iniciativa del periodista Erick Hauw i meva. Vam convidar 27 ciutats del món i la intenció era treballar els tres eixos del Fòrum – sostenibilitat, multiculturalitat i cultura de la pau – i transformar-ho en tallers.” Peró més enllà d’aquest objectiu el Camp de la Pau pretenia també alguna cosa més a llarg termini. Per a Quim “el segon dels objectius era crear relacions en xarxa entre les diferentes cultures i finalment preteníem que a través de la comunitat educativa de Catalunya servís el marc teòric i l’experiència del camp per editar un llibre d’utilitat per a les diferents escoles i casals”.

Després de quatre mesos de campament convivint amb nens de tot el món Quim Sicilia es mostra sastisfet. Satisfet perque ha aconseguit tirar endavant amb exit un projecte personal, i satisfet també per la experiència enriquidora que ha suposat per als nens i tots el que estaven al seu voltant. Per a ell el balanç és positiu, però afirma que “tot és millorable”. Era una primera experiència i a nivell operatiu era molt complexa: “Van venir nois de Samarkanda, d’Uzbequistan, de Maputo... Vam tenir problemes amb ambaixades per què els deixessin sortir dels països, vam tenir tirotejos a Palestina..”. Quim es queixa també de la poca durada dels camps; “ fer venir gent de Montevideo, de Maputo o de Samarkanda, i estar nou dies, és insuficient, perquè entre que arribes i tens el shock emocional del canvi ja han passat dos dies”.

Després de la gratificant experiència del darrer estiu, Quim Sicilia torna a involucrar-se amb el Camp de la Pau, amb l’objectiu fixat en el Fòrum Monterrey 2007, on també es farà un Camp de la Pau. De moment està treballant per al proper campament, que ja fora del forum es celebrara a Barcelona al mes de setembre: “farem un que durarà divuit dies, i amb molta més gent”,afirma satisfet. Mentre que al fòrum hi havia 135 persones per camp Quim resalta que “aquí es calcula que hi hauran 240.” De fet el que es preten donant continuitat a aquest projecte, es, segons paraules del propi Quim “crear un Camp de la Pau estable a Barcelona cada any, construir i consolidar aquesta xarxa internacional Fòrum-Camp de la Pau, a través de totes les ciutats convidades i les que es convidaran”. Per a Quim és bàsic “anar consolidant el projecte educatiu a través de la Universitat de Barcelona, l’Institut Municipal d’Ensenyament i la Fundació Fòrum, amb la mirada posada en el 2007, que serà el Fòrum Monterrey”.

En una vida dedicada a la cooperació Quim Sicilia destaca pel seu valor personal i la seua capacitat d’entrega cap a tot el que fa. Ultimament ha sigut al Forum de les Cultures. Per a Quim dins del Forum hi ha interessos varis: “Uns que consideraríem que poden ser interessants i uns altres que es podrien posar a l’altra punta del tot, que diríem que podríen ser molt crítics, perquè també hi eren”. Davant les nombroses crítiques que el Forum va tenir per part de moviments antiglobalització Quim assenyala que a nivell de cooperació internacional “el tema dels diàlegs va afavorir, com a mínim, un cert debat entorn a la cultura de la pau i un altre que era l’intereligiòs, que també pel seu estil podria ser prou interessant”. El tema de la cooperació és un tema que Quim coneix des de fa molts anys. Fora dels clichés i dels tòpics amb que ens enfrontem des del primer món Quim narra amb total naturalitat com està estructurat l’entramat d’ONG’s d’ajuda al tercer món. Explica com tot el moviment de solidaritat és “un moviment de mutuu benefici”. Per una banda els paisos rics es desentenen del seu sentiment de culpabilitat cap als paisos pobres i per l’altra aquestos paisos s’aprofiten d’aquest sentiment per a fer arribar l’ajuda. “Jo he estat vivint en el Salvador i he estat vivint en comunitats de base i d’alguna manera el receptor, per necessitat i per habilitat, també s’ha d’aprofitar d’això. Vull dir que aquest joc, el fan els dos”, adverteix Sicilia. Quim no pense que açò estigue “malament”, però reconeix que hi han organitzacions que canalitzen l’ajuda i la manera de fer que el nord participi amb el sud i que, segons ell, “fan projectes com a xurros”.

Encara que ara pareix que ja s’està oblidant, just quan acabem de cumplir100 dies de la catàstrofe, el cas del tsunami ja pareix relegat a l’oblit. La novetat és efímera i els diaris cremen les notícies molt depressa. Però durant les últimes setmanes s’ha parlat molt dels efectes de la tragèdia i també de la tasca de les ONG’s que anaven a la zona a colaborar. Quim Sicilia lamenta el caos organitzatiu que es produeix en situacions de catàstrofe: “Com que no hi ha un tipus de canal que racionalitzi el fet de l’ajuda a l’afectat, doncs el que hi ha és “tot s’hi val”. Anem tots. Tots posem allà els medis, i a veure qui treu més rendiment”. És en aquest punt on Quim veu un aspecte a criticar. Moltes ONG’s no tenien capacitat per a assolir tota la quantitat de diners que rebien, però continuaven acceptant-los. Aleshores avn sortir les declaracions de Metges sense Fronteres dient que ja tenien les necessitats cobertes, van dir “no volem mes diners”. Segons Quim aquesta afrimació “va causar molt malestar entre les ONG’s i Metges Sense Fronteres”. “Per tant hi ha molts aspectes que es tenen que anar llimant, polint..”, afirma convençut Quim Sicilia.

Seguint amb el tema del tsunami li preguntem per l’avís que va fer públic el govern d’Indonèsia per a que les ONG’s i exèrcits estrangers en missió de cooperació abandonessin el país en una data concreta. La seua resposta és clara: “Jo crec que hi ha un problema més d’orgull que d’una altra cosa. Com a país del sud m’esteu explotant els del nord, i ara que hi ha una catàstrofe...us tinc que fer portes obertes i salvarme la vida, lo que passa és que aquest orgull normalment el pateix la població civil”. Pensa que el que passa amb Palestina, per exemple, és diferent: “Aquí ja no és un problema d’orgull. Aquí és un problema d’aufec. Si no hi ha imatges jo puc realitzar la meva política tranquilament, per dir-ho aixís. Sicilia opina que “ara per ara Palestina està mig desfeta. Tot lo que es va construir fa deu anys de la Unió Europea de cases i tal, estan totes a terra. I es que ell pensa que la funció dels mitjans de comunicació es fonamental: “Un món sense imatges no existeix”, assenyala amb fermesa. . De fet, el cas del tsunami al sudest asiàtic ha posat de manifest un altre cop la força que tenen els mitjans de comunicació per a drigir l’atenció mundial cap a un lloc determinat. Quim creu que “els mitjans son providencials”. I que sense la cobertura mediàtica que va hi haver “no sortirien tants diners”. Però d’altra banda alerta del posible sentimentalisme en que pot desembocar aquest tema i creu que s’ha d’anar en compte amb “la manipulació que hi ha amb això”.

Sobre aquest tema planeja una por que desde sempre envolta el món de la cooperació: Arriben els diners? O es queden pel camí? Quim creu que els diners que sobren se’l queden per fer altres coses. Lamenta que la honestedat que va tindre Metges Sense Fronteres de dir que no ingresaren mes perque no podien arribar no la tinguen altres ONGs, “que prefereixen acollir més i en tot cas ja ho dedicaran a altres projectes”.

Per a Quim Sicilia la solidaritat és “la relació entre iguals”. “Quan parlem de solidaritat no estem parlant de generar dependents, sino de generar independents”. Aquesta màxima pareix ser estar present en tos els projectes dels que es fa càrrec, però és conscient de les dificultats. Reconeix amb certa visió realista que “quan vas a buscar projectes que generen independència, xoquen amb greus problemes”. “Molts projectes neixen, s’aboquen molts diners, i al cap del temps moren”. Quan começa a atisbarse un puntet de pesismisme li preguntem per Porto Alegre, el forum opositor a Davos on es reuneixen els moviments de cooperació alternatius. Quim explica el que per a ell significa Portoalegre amb una senzilla metáfora: “Podríem dir que Portoalegre és com un gran sol, que radia, i que cadascú quan arriba al seu lloc d’origen aquella irradiació la concreta en coses”.

Entrevista a Quim Sicília

Quim Sicilia és un home tranquil. Quan ens rep a la plaça de Barcelona, en Sant Cugat, despres d’un hora de retard, ho fa amb un somriure afable, amb una mirada d’acollida. Ens acompanya al centre muntanyenc, on li fem l’entrevista. El lloc està ple de llibres, fotografies, antiguitats… un lloc destartalat ple de records, com la seua pròpia vida. Als seus 51 anys Quim manté un esperit juvenil. Va començar a treballar en els escoltes i més tard a Banca Catalana, però la seua vida no ha sigut la vida convencional de qualsevol oficinista. De jove va participar en la creació del moviment social “No Violència”, inspirat en el pensament dels seus referents, com Gandhi o Tolstoi .Als anys 80 va protagonitzar vagues de fam, una d’elles amb motiu de l’assassinat a l’església de Victòria o també per demanar l’amnistia de LLuís Maria Xirinacs. I es que Quim ha portat desde sempre una vida compromesa amb la societat en la que viu, tot i que mai ha estat involucrat en cap partit polític.

Durant l’entrevista parla esplai, sense presa, saborejant les paraules. El seu rostre curtit és un espill per on es veuen les experiències que ha acumulat al llarg de la seva vida. Recorda amb certa nostàlgia els anys quan vivia en una comuna i començava a desenvolupar projectes socials. Sempre ha tingut una espenta emprenedora que l’ha portat per tot el món, desde l’India fins el Salvador, on visqué dos anys. En aquest viatge arreu del món Quim ha tingut en Antón Sala Cornador el seu guia espiritual, una persona de referència que sempre l’ha acompanyat. Tal com parla i com gesticula pareix que Quim es una persona molt mística, no massa religiosa, però espiritual. L’acompanya un aire bohemi i despreocupat que fa que parli relaxadament, amb llargs silencis que fan que les seues paraules tinguen un resò de saviesa. Porta una vida sense grans abundancies, per a ell la riquesa més gran està en els xiquets que aquest estiu han estat amb ell al Camp de la Pau. Se li iluminen els ulls quan parla dels balls dels xiquets de Maputo o de l’amistat entre israelians i palestins. S’esforça en explicar-nos que es comunicàven amb la mirada, amb el tacte. Està clar que Quim, on es trova a gust es al món del cooperativisme, es la seva forma de vida. Es mantenia gràcies al sou de treballs no estables, dels seus estalvis, de l’ajuda de la gent que s’anava trovant al llarg del seu camí. Un camí particular que de moment l’ha portat a Sant Cugat, on ara, a més d’estar vinculat amb el Fòrum de les Cultures, treballa amb la Universitat de la Pau.


Ha acabat el Fòrum finalment per a Barcelona o hi ha algun fet que lligui tota ciutat organitzadora d’un esdeveniment similar a aquesta ciutat?

El projecte del Fòrum de les Cultures tenia una data d’inici i una data de caducitat: una oficial, que va ser a finals de setembre, i una altra oficiosa, que fa un mes. El que va sortir als diaris de què “el Fòrum liquida els comptes” ja ha acabat. Arrel d’allò, a partir del mes de gener neix una fundació que es diu la Fundació Fòrum. Aquesta Fundació Fòrum és la que vetlla pels projectes intel·lectuals del Fòrum. Què vol dir això? Posaré un exemple molt fàcil: als Jocs Olimpics, tota ciutat que li toca organitzar té que passar pel COI, que és el propietari dels Jocs. En aquest cas, la propietària dels continguts del Fòrum que es puguin fer és Barcelona. Per tant, tota ciutat que organitzi un fòrum, tindrà que passar per Barcelona, cosa que facilita els que estem aquí, que anem treballant en els projectes.

On es centra la tasca de la Fundació un cop acabat el Fòrum, i amb la vista posada en el Fòrum Monterrey 2007?

El que es preten és crear un Camp de la Pau estable a Barcelona cada any, construir i consolidar aquesta xarxa internacional Fòrum-Camp de la Pau, a través de totes les ciutats convidades, les que es convidaran, i tal, anar consolidant el projecte educatiu a través de la Universitat de Barcelona, l’Institut Municipal d’Ensenyament i la Fundació Fòrum, i després tot això evidentment te la mirada posada en el 2007, que seria el Fòrum Monterrey, que faran el Camp de la Pau. Aquest any en concret es farà al setembre, es farà al setembre coincidint una mica...més o menys serà per la segona quinzena. El que encara no us puc explicar, tot i que ho sé, són a qui es convidarà ja que oficialment encara no s’ha dit. És difícil saber on ho farem. Aleshores farem un que durarà divuit dies, i amb molta més gent. Allà al fòrum hi havia 135 persones per camp. Aquí es calcula que hi hauran 240. A part de l’Entitat del Lleure que també hi serà. Hi es farà en un lloc ja existent.

Realment va aportar alguna cosa el Fòrum de les cultures al món de la cooperació internacional?

El Fòrum es pensa i es repensa sobre la marxa, perquè va canviant bastant, i hi ha interessos varis. Uns que consideraríem que poden ser interessants i uns altres que es podrien posar a l’altra punta del tot, que diríem que podríen ser molt crítics, perquè també hi eren. A la cooperació internacional en concret? A veure, jo diría que tot és millorable, ho torno a dir, però el tema dels diàlegs va a favorir, com a mínim, un cert debat entorn a la cultura de la pau i un altre que era l’intereligiòs, que també pel seu estil podria ser prou interessant. No convidaríem al papa que ha sortit, evidentment.

Què és per vosté la solidaritat?

Per a mi la solidaritat, per sintetitzar-ho molt, seria la relació entre iguals. massa. Què vol dir la relació entre iguals? Doncs vol dir que no estic fent actes de beneficiència perquè jo estic al nord i tu estàs al sud, sinó que estic procurant una veritable relació entre iguals. I sintetitzat en una sóla paraula l’intercooperació.

És també la solidaritat una forma social de desentendre’s del sentiment de culpabilitat per veure la pobresa dels països subdesenvolupats?

“Això és cert. Però també es cert que... Jo he estat vivint en el Salvador i he estat vivint en comunitats de base (...) i d’alguna manera el receptor, per necessitat i per habilitat, també s’ha d’aprofitar d’això. Vull dir que aquest joc, el fan els dos. D’una banda el del nord té aquest sentiment de culpabilitat, i l’altre diu “Ostia, me’n aprofito d’aquest”. Això també es fa (x). I no dic que estigui malament, perquè l’altre el necessita i tal. Però jo ho he viscut molt de prop i hi ha verdaderes organitzacions que canalitzen l’ajuda i la manera de fer que el nord participi amb el sud. Sí, sí, hi ha verdadres organizacions professionals que fan projectes com a xurros.
“A veure, tot el tema de la cooperació té molts camins, que van des de l’organització, la sensibilització, la cooperació... La pots tenir al teu barri... Fins a les macro ONG i fins a les que estan vinculades a Nacions Unides. De camins n’hi ha trenta-mil. Per exemple a El Salvador hi ha dos fronts, que és l’ideològic, el que pensa com arribar a l’estructura del govern, i després tenen tota una estructura amb molta gent que són les ONG’s que el que fan és: una, provoquen, hi ho dic amb carinyo, que ajuntaments de El Salvador, això passa a tot arreu eh no només a El Salvador, busqui agermanament amb l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Agafen aquesta via. Després d’una altra banda surt la via de la demanda d’uns projectes concrets de necessitats que tenen aquí en el país: d’escoles, etc... D’això ho van multiplicant com a xurros. O sigui tenen ambaixadors que van a la via internacional a buscar agermanaments amb ajuntaments. L’ajuntament diu “Ostia, m’agermano, i tant que sí”, l’entitat d’aquella ciutat, la ONG d’aquella ciutat d’aquí monta... A veure hi ha la demanda dels ajuts, des d’aquí i aquesta és l’entitat que hi participa per l’ajuntament, que no ho fa directe. I això multiplicat per molt és el que passa. I quan aquesta màquina funciona molt bé l’ajuda que hi arriba és brutal”.

Creus que la solidaritat s’enfoca cap on els mitjans de comunicaició posen émfasi?

“Sí. Claríssim. Sí, sí, i tant. Home jo crec per exemple que si lo del Papa no hagués sortit per la tele, tot el procès patètic quan s’estava morint, tot el tinglado doncs, no hi hagués hagut, tot el que ha passat no? un aspecte merament artificial. Tothom ho ha identificat: els mitjans de comunicació (...) per tant en el tema de les catàstrofes naturals, igual. En aquest cas la imatge val molt. I per tant quan veiem les imatges del tsunami, doncs evidentment, si no les veiessis, els diners no en sortirien tant. Els mitjans són providencials. L’altra cosa és la manipulació que hi ha amb això”.

Fins a quin punt pot el govern d’un país dir que no necessiten més ajuda si tu creus que sí que la necessiten, com el cas d’Indonèsia?

“El govern pot dir el que vulgui. I a vegades no ho dirà per interessos, no? O encara que sigue per orgull. Pot dir aquí “m’esteu tocant la pera” per dir-ho fàcil durant..... Com a país del sud m’esteu explotant els del nord, i ara que hi ha una catàstrofe...us tinc que fer portes obertes i “salvar-me la vida”. Jo crec que hi ha un problema més d’orgull que d’una altra cosa i que la que pateix sempre, bàsicament, és la població, d’aquest orgull. Hi ha situacions que són diferentes eh! Com Palestina, per exemple. Aquí ja no és un problema d’orgull. Aquí és un problema d’aufec Com ho feu? O sigui si no deixo entrar no hi ha imatges. Si no hi ha imatges jo puc realitzar la meva política tranquilament, per dir-ho aixís. Per tenir por de les restriccions. Palestina està mig desfeta. Tot lo que es va construir fa deu anys de la Unió Europea de cases i tal, estan totes a terra. És el que deiem: un món sense imatges no existeix”.

És cooperació internacional el que es fa a l’Irak?

“Això és colonialisme modern. Está claríssim. És complexa aquella situació. Ojalá acabés bé, però el cost de cada dia... Home jo també tinc confiança en tots els temes que parlàvem de la polémica a través de Portoalegre, sempre s’estan fent coses, les pressions que es fa als partits. No sé, es tot una suma”.

Què és Portoalegre?

“Portoalegre és un moviment totalment assembleari. Al igual que hi ha Davos, on es reuneixen els rics, el món del capital, per dir-ho aixís, ara ja ens reunim el món social, la honestedat i això, com transformar el món, d’alguna manera. Al ser un moviment assembleari i aplegar tants milers i milers de persones, evidentment costa molt de concretar. Per tant podríem dir que és com un gran sol, que radia, i que cadascú quan arriba al seu lloc d’origen aquella irradiació la concreta en coses”.

joan

Bienvenidos al blog

Eyy! hola a todos! Bienvenidos al blog de Joan, recién inagurado. Aquí publicaré trabajos, reportajes, entrevistas y cosas varias de la carrera de periodismo. Espero que lo soportes con resignación, porque es lo que hay, y si no te gusta..., como diría la tribu de Apimec, SUERTE PA TU VIDA!!!

Joan